Crec que estem d’acord que un dels fenòmens més importants de la segona part del segle XX ha estat la “globalització”, és a dir, el fet que, malgrat les grans diferències, el planeta s’està convertint en un “espai únic” per a els 7.000 M de persones que l’habitem. Som bastant conscients dels aspectes que ens toquen més directament, però no pas de tots. Fem, dons, un petit repàs.

  1. La globalització l’han provocat i facilitat, tres tipus de causes: tècniques, polítiques, i naturals.
    • L’enorme progrés en els mitjans de transport, tant de persones com de mercaderies, i la supressió d’aranzels i de fronteres polítiques, han incrementat molt el moviment de recursos agrícoles, miners, o energètics, i de productes industrials. També els desplaçaments de persones, tant per raons de lleure, com de fugida, de treball, o de legítima cerca d’una vida millor.
    • La digitalització de la informació i la construcció d’una xarxa mundial de comunicació, junt amb la liberalització dels moviments de capital i la connexió dels sistemes d’informació (recordeu que els diners i la informació es transmeten en forma de bits), han suposat, per una banda la aparició d’una enorme concentració de poder econòmic, i per l’altra, una explosió de la quantitat d’informació a l’abast, amb la impossibilitat de cap control sobre el seu rigor, ni de responsabilitzar dels seus emissors.
    • La globalització “natural” ja existia des de sempre. Ni els oceans ni l’atmosfera tenen fronteres. Però en n’ha fet conscients el repte del canvi climàtic; les nostres emissions de CO2, com las dels nord-americans o els xinesos, escalfen l’atmosfera de tot el planeta; i el desglaç dels icebergs fan pujar el nivell de l’aigua en tots els mars d’arreu.
  2. Balanç. La globalització ha tingut efectes enormement positius. Més de mil milions de persones han sortit de la situació de pobresa; el progrés econòmic s’ha estès; més llibertat, més salut i educació, han arribat a molts més indrets. És evident, encara que algú no reconegui. Però, a l’hora, al no haver tingut en compta la velocitat dels canvis, i per la palesa incapacitat d’establir marcs polítics globals adaptats a les noves necessitats, s’han afavorit fenòmens no desitjables: augments de les desigualtats; concentració de poder econòmic que passa per sobre de les regulacions dels petits estats; increment de l’activitat financera especulativa i dels fraus fiscals; augment massiu de la mobilitat de persones; deslocalització d’empreses (fins ara industrials però, cada cop més, també de serveis); facilitat de comportaments criminals a través de les xarxes; o crisis d’aquells instruments democràtics que estan basats en una adequada informació dels votants. Tot això ha creat noves pors i noves incomoditats, quant no noves indignacions.
  3. Reaccions. Crec que la millor manera d’analitzar el que passa és entenent que moltes de les accions que una persona o una organització fa en un racó del planeta, tenen ara molts efectes, voluntaris o no, en qualsevol altra part del món (desocupació, desestabilizació econòmica, desastres financers, sequeres, inundacions, migracions, cibercrims…). El món està esdevenint un espai únic, i les seves parts son cada cop més interdependents. La asimetria entre la globalització de molts aspectes de l’economia, i el manteniment de les antigues regulacions a nivell “nacional”, ha tingut molt a veure amb aquestes dificultats. I és una llàstima perquè l’equilibri que durant dos segles hem viscut a nivell dels Estats entre llibertat i regulació ha funcionat prou bé; ha mantingut generalment la llibertat; ha generat progrés econòmic; i fins fa uns 20 anys, havia reduït molt les desigualtats… La reacció, comprensible emocionalment, de tornar a aixecar fronteres, és inadequada al menys per tres motius: el progrés tecnològic fa inviable tornar a una societat “tancada”; s’ha demostrat que la obertura ha creat molta riquesa (una altre cosa és que s’hagi repartit tant malament); i les societats emergents que veuen encara perspectives de futur, no acceptarien pacíficament passos enrere. L’actual sentiment, promogut per els populistes, de “nosaltres sols millor!”, és un gran error.

És imprescindibles imaginar noves estructures polítiques (com la Unió Europea) que, a través d’institucions, pactes, o organitzacions internacionals, creïn a nivell supranacional sistemes de regulació que permetin i obliguin a un funcionament equitatiu d’aquest nou espai en que s’ha convertit el nostre món.

Joan Majó, enginyer i ex ministre.