Fa unes setmanes vaig fer una conferència a Madrid, a l’Escola de formació d’un dels principals sindicats espanyols. Els feia unes reflexions que resumeixo i reprodueixo.

El resultat del funcionament de les economies europees després de la guerra es pot simplificar separant-lo en tres etapes: “els 30 gloriosos”, “la onada neoliberal”, i “la gran crisi”. Cada una d’elles té unes característiques pròpies: creixement econòmic amb reducció de les desigualtats (1950-85), creixement econòmic amb augment de les desigualtats (1985-2008), i estancament econòmic amb major creixement de les desigualtats (2008-…).

El resultat ha estat unes societats molt més productives i riques, amb grans augments del PIB per càpita, però amb un gran increment de la desigualtat. En la primera etapa es va crear una gran classe mitja, però a partir dels 90 es va “polaritzar” la renda i la riquesa, inflant els extrems superior i inferior. Ara estem patint això en forma de crisis, de precarietat, de indignació, i de manca de perspectives.

Partint del principi que ens interessa conservar un mercat lliure (no a la planificació estatal), i la iniciativa privada (no a la propietat pública dels mitjans de producció), cal veure què és el que ha produït aquests resultats, dolents tant per raons socials com econòmiques. Recordem les dues fases de la formació de les rendes: la predistribució i la redistribució. La primera determina com es reparteixen, entre el capital i el treball, les rendes generades en l’economia (beneficis i salaris); i la segona intenta reduir el desequilibri a través de la fiscalitat (impostos) i del finançament públic dels serveis bàsics.

Es clar que ens estan fallant totes dues. Les darreres reformes fiscals han anat totes en un sentit regressiu (doble escala treball/capital, augments d’IVA, supressió de patrimoni i successions, fraus i amnisties fiscals, i retallades en serveis públics), i no només no han corregit, si no que a voltes han empitjorat la distribució.

Però encara és més greu el que ha passat en la primera fase, com a conseqüència de la desregulació dels mercats, tant del mercat de productes com del mercat laboral. Em fixo sobre tot en aquesta darrera, ja que l’augment de poder de monopolis o d’oligopolis, la pèrdua de pes de la negociació col·lectiva, i bastants errors en les actuacions sindicals, han desequilibrat el poder relatiu de capital i treball a l’hora d’establir salaris i condicions de treball.

Cal veure la necessitat de noves reformes fiscals progressives, i noves regulacions dels mercats que permetin defensar els interessos de les persones, tant en la seva dimensió de consumidors com de treballadors. També cal revisar i actualitzar l’activitat dels sindicats, per que puguin tornar a tenir un paper més positiu en la predistribució.

L’existència d’un “mercat lliure” és bona si permet que funcioni la competència, i el “mercat laboral” és bo si permet que hi hagi una negociació entre iguals. L’Estat ha de regular adequadament un i altre per assegurar que això sigui així.

Joan Majó, enginyer i ex ministre