El President de la Comissió Europea va fer fa uns dies, a Estrasburg,  el discurs anual sobre l’estat de la UE. No soc pas un fan de Juncker, l’ex primer ministre de Luxemburg; jo vaig votar per Schultz.  Però això no m’impedeix reconèixer que en aquesta ocasió ha suggerit un seguit de iniciatives interessants. N’analitzo sintèticament algunes.

  1. Aprofitar el bon temps per avançar. Diu que, després d’un període de turbulències i perills (LePen, Brexit, Trump, Polònia, Hongria…), l’elecció de Macron i la prevista de Merkel ens permeten un període de calma que hauríem d’aprofitar per aclarir opcions i per fer passos endavant en la construcció europea, i completar tots els aspectes necessaris i pendents des de la adopció de l’euro. Estic d’acord. Ja n’hi ha prou d’immobilisme i de lentitud. Si no es fa així perdrem una de les darreres ocasions per evitar haver de tornar  enrere. Cada vegada és més clar que, per funcionar bé, la unió monetària exigeix uns mínims d’unió fiscal i d’unió política. En absència d’elles, la moneda única  no produeix la convergència de les economies si no al revés, i això afavoreix a uns països i perjudica a altres. El països del Sud d’Europa ho hem patit directament, per molt que nosaltres n’hem en tingut bona part de la culpa.D’acord també en que l’eix franco-alemany ha de prendre la iniciativa, però crec que les institucions comunitàries (Parlament, Comissió), que haurien de tenir un caràcter més democràtic, també haurien de tenir un paper més decisiu al costat del Consell dels Estats. Cal transferir a les primeres algunes competències de caràcter macroeconòmic i de política exterior, i cal retornar als Estats competències en temes que no tenen perquè ser uniformes en tots els països.
  2. Propostes puntuals. En trobo algunes interessants:
    1. Un Ministre Europeu de Economia i Finances.
    2. Centrar la política industrial en la innovació, la digitalització i la descarbonització.
    3. Crear una Autoritat Europea en temes de Mercat de Treball, a l’estil de l’actual Autoritat Bancària.
    4. Canviar la unanimitat per la majoria qualificada en les votacions relatives a temes fiscals i de política exterior.
    5. Fusionar els càrrecs de President de la Comissió i President del Consell, nomenat per el Parlament.
  3. Les dues velocitats. Coincideixo en eliminar-les. He dit i escrit sovint, els darrers anys, que “l’EU a dues velocitats” és un element de confusió, ja que acaba sent una “EU a la carta”, en la que cada estat fa la seva tria i utilitza el Tractat a la seva conveniència… Ell proposa que els 27 membres actuals i els que puguin entrar, tinguin tots el mateix “status”, els mateixos drets i les mateixes obligacions i la mateixa velocitat. Crec que és una proposta utòpica i poc realista, que impediria a tots avançar. Acceptant la pluralitat dels membres, penso que hem de substituir “les dues velocitats”  per “els dos objectius”. No és cert que tots volem arribar al mateix lloc, uns més lentament que els altres. Hem d’acceptar la realitat: uns volem anar més lluny que els altres. Per això la UE ha de tenir una arquitectura doble: un “centre” que busca construir una unió política supraestatal (federal o confederal) i una “perifèria” que vol ser una unió comercial molt reforçada. Tant un com l’altre ha d’avançar separadament. El que marca la frontera és la Unió monetària. No es pot ser de la zona euro, sense avançar cap a la Unió política. Estic segur que no es pot construir adequadament la  Unió política sense Unió fiscal, polítiques econòmiques coordinades, correcció dels grans desequilibris comercials, tresor comú, deute mutualitzat, impostos europeus, i sobre tot un pressupost federal important que permeti transferències entre estats a través d’inversions en estructures equilibradores.
  4. Ciberseguretat. Amb encert, crida l’atenció sobre les oportunitats i els perills que representa la digitalització.  Diu que la democràcia està més amenaçades per ciberatacs que per bombes o tancs. Jo afegeixo que també ho estan per la pèrdua de privacitat i per la manipulació de la informació. Sense informació rigorosa no hi ha vot lliure. Cal una regulació a nivell de la UE, i també a nivell global, de les xarxes informació per tal d’evitar el que hem viscut recentment als EE.UU. i al R.U.

Segur que Juncker no esperava una prova d’això el mateix dia del discurs. Va fer una concisa i clara resposta a un pregunta sobre l’actitud de la  Comissió respecte la situació a Catalunya. La manipulació  amb la que es van reproduir les seves paraules per part d’alguns polítics, d’alguns mitjans de comunicació, o en les xarxes socials, va ser tant esbiaixada que va obligar a la Comissió a fer unes puntualitzacions el dia següent. És ben trist… però a ningú es reclama  cap responsabilitat per faltar a la veritat.

Joan Majó, enginyer i ex ministre