Cada vegada és més preocupant la quantitat de persones que et manifesten dubtes i confusió de cara al futur. És comprensible, a causa de les contradiccions entre la informació i les propostes que reben, i la realitat que experimenten. No em refereixo només al problema polític català, que també, sinó a les perspectives econòmiques generals. Voldria destacar les causes del contrast entre els valors que es prediquen i la realitat que es viu.

  1. Valors. Les actuals societats europees comparteixen, des de fa tres segles, uns valors: “llibertat, igualtat, i fraternitat”. Són valors històricament d’origen cristià, tot i que els revolucionaris francesos, en proclamar-los, van haver de lluitar contra la Noblesa i l’Església. Aquests valors, ara, es formulen sovint com a “drets humans, justícia social, i solidaritat”. Penso que gran part del problema és que la seva transposició a la pràctica econòmica i política, al llarg dels darrers segles, ha tingut unes derives que els han anat desfigurant en bona part. D’una banda, en passar de la llibertat als drets personals, no es va incorporar prou la noció de “límits” i  es van proclamar de forma molt més compulsiva que els drets derivats de la igualtat. Per això, el capitalisme d’aquelles èpoques va significar creixement econòmic però va produir unes desigualtats socials extraordinàries, fins a la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la “fraternitat” es va tractar  molt més com un bon sentiment que com una obligació i uns deures derivats de la justícia social. La reacció socialista radical o comunista, va intentar revertir els termes posant la igualtat per davant de la llibertat, però no va reeixir.  Tot plegat va acabar provocant dos desastres bèl·lics i una gran crisi econòmica. Més recentment, l’“economia social de mercat”, pactada a Europa entre els partits moderats de dreta i les socialdemocràcies, va representar una millora d’equilibris, i va suposar 40 anys de creixement real, i una important disminució de les desigualtats. L’equilibri es van trencar quan les teories neoliberals i la desaparició dels règims comunistes, van permetre i ajudar a un retorn a les fórmules del passat, que han portat, no a desastres bèl·lics, però sí a situacions de forts riscs en l’economia, i a una perillosa barreja de por i d’indignació en parts molt importants de la nostra ciutadania. Si volem mantenir i reforçar els nostres valors, i sobretot, si volem que no quedin en pures declaracions sense prou eficàcia real, hem de revisar algunes de les actuals pràctiques polítiques. L’experiència dels últims anys ens proporciona bastants pistes i criteris per fer-ho.
  2. Ensenyaments a tenir en compte. Una bona notícia és que s’ha constatat empíricament que la disminució de la desigualtat, en contra del que es deia, no afecta negativament el creixement, sinó que l’afavoreix, sempre que hi hagi polítiques adequades que l’acompanyin. Per tant, progrés econòmic i progrés social no es contradiuen i poden caminar junts. El comportament del món financer ha fet molt mal, però ha servit per mostrar que, en contra de teories en voga, els mercats liberalitzats no s’autoregulen. Va estar en perill tota l’economia i s’ha necessitat un gran esforç públic per a salvar la situació, però ha quedat clar que les intervencions reguladores dels Estats són necessàries; i que quan l’activitat econòmica té una dimensió global, cal que hi hagi organismes de regulació d’aquesta dimensió. El fenomen de la globalització en el camp comercial ha estat enormement beneficiós a nivell mundial i ha disminuït molt les desigualtats en el món. Els països desenvolupats també se n’han beneficiat, però molts han vist com augmentaven les seves desigualtats internes, ja que s’han produït localment guanyadors i  perdedors. Els Estats no han estat capaços, o no han volgut, de corregir, amb mesures fiscals redistributives i amb polítiques actives de reconversió laboral, aquestes situacions. No es tracta de parar la globalització, si no d’evitar que sigui descontrolada i asimètrica. Les polítiques d’austeritat i de reducció de l’Estat del Benestar han estat una mala recepta per sortir de la depressió. És necessari evitar desequilibris fiscals excessius i el descontrol en la despesa; però sense polítiques paral·leles que mantinguin la capacitat de consum, no se surt de la crisi i s’agreugen les desigualtats socials.

El progrés tecnològic, l’evolució demogràfica, i la facilitat de moviments de persones, productes, diners, i informació, estan canviant les nostres societats fent-les més plurals i complexes. Això imposa la necessitat  de què, al costat de proclamar valors i drets personals, s’indiquin els seus límits i s’exigeixin a tots deures i obligacions; límits i deures que venen determinats per la necessitat d’una vida en comú digna per a tothom, el respecte per la natura viva, i la garantia de sostenibilitat, ecològica, econòmica i social, per a les futures generacions.

Joan Majó, enginyer i exministre.