El deute mundial arriba als 208 bilions de dòlars o, el que és el mateix, suposa el 327% del PIB, i segueix pujant

Davant d’un problema difícil, els estadistes prenen decisions que poden ser impopulars, però que a llarg termini és el millor per als ciutadans. Els mals polítics pensen només en les pròximes eleccions i traspassen els problemes existents a altres perquè els resolguin en el futur.

En molts casos s’opta per la solució més fàcil: endeutar-se. El president nord-americà, Donald Trump, ha promès un fabulós programa d’inversions emetent deute. El president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va decidir que per sortir de l’anèmia de l’economia europea seguirà comprant deute públic i privat. El Govern espanyol ha volgut tranquil·litzar els pensionistes dient-los que quan es buidi la “guardiola de les pensions” s’emetrà més deute.

Confiar en el futur creixement no deixa de ser una il·lusió

L’any 2008, la gravetat de la crisi econòmica va justificar inundar el mercat financer amb ingents quantitats de diners a cost gairebé zero. Però deu anys després, la Unió Europea segueix creant liquiditat, de manera que a finals de 2017 hi haurà posat al mercat 4,5 bilions d’euros. És la falta de liquiditat realment la causa de l’anèmia? L’enorme suma del deute públic i privada dels 18 països de la zona euro és ja del 405% del PIB. Però no és només un problema europeu. Segons l’Institut Internacional de Finances (IIF), el deute mundial és de 208 bilions d’euros, equivalent al 327% del PIB, i segueix pujant.

Com reduir el deute? La manera més normal és pagant als creditors. En el cas que no sigui possible són diverses les solucions teòriques: reestructurar el deute total o parcialment, ja sigui amb lleves o ajornaments; intervenir el mercat financer limitant la disposició de transaccions; obligar a certes entitats del país a comprar deute públic; crear impostos sobre els dipòsits, etc. Però la solució preferida pels polítics és la d’esperar que el creixement al costat de la inflació erosionin el deute. En aquest cas els perdedors són els assalariats, els pensionistes i els petits estalviadors.

Tenint present la volatilitat de l’entorn econòmic mundial, el nivell del deute i els dèficits existents, confiar que un futur creixement resoldrà el problema no deixa de ser una il·lusió. A Espanya, per exemple, el dèficit pressupostari de l’any 2016 ha estat de 50.000 milions d’euros. En 2017, per cobrir el dèficit i els venciments del deute públic s’han d’obtenir en els mercats uns 200.000 milions, segurament a tipus d’interès més alts.

L’any 1971, davant la insostenibilitat de la paritat dòlar-or, el llavors president dels EUA, Richard Nixon, va decidir suspendre-la. A partir d’aquest moment, el valor de cada moneda es basa en la confiança, ja que no hi ha actius que la garanteixin. En situacions de crisi algunes monedes corren el risc de pèrdua de confiança, amb el consegüent perill de contagi i efecte dòmino.

Les muntanyes de deute actualment existents suposen un risc que pot generar novament una crisi econòmica, amb l’agreujant que els governs i els bancs centrals han esgotat la fàcil solució de seguir endeutant-se. Si les xifres de deute que es manegen ja són de vertigen i tot el sistema es basa en la confiança en les monedes, la immediata pujada del tipus d’interès pot fer estralls i disparar la prima de risc d’alguns països, la qual cosa els impediria fer front als seus compromisos.

POSAR LÍMITS

Si la Unió Europea vol optar per un creixement sòlid i sostenible, ha de posar límit a futurs endeutaments i reestructurar moderadament el deute d’alguns països. De mantenir-se l’objectiu que el deute no superi el 60% del PIB, en el cas d’Espanya suposaria reestructurar ni més ni menys que 450.000 milions. Ja es veu que és impossible. Cap govern de cap país acceptaria aquesta mesura, llevat que la suspensió de pagaments presagiés fatals conseqüències.

Una reestructuració de deute, en qualsevol cas, resulta molt greu per als creditors, i entre aquests, indirectament, es troba gent humil que ha confiat els seus estalvis a fons de pensions o altres instruments financers. Evidentment, no hauria de tenir el mateix tracte el petit estalviador que els grans inversors.

El problema de l’excessiva deute públic d’alguns països europeus no és un problema menor. Es tracta d’una situació complexa amb possibles repercussions greus, la qual cosa justifica la necessitat de reestructuracions moderades i anar reduint el deute fins a situar a un nivell més raonable. No serà fàcil, de manera que l’espasa de Dàmocles seguirà en alt.

Francesc Raventós (Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya)
Publicat a Alternatives Econòmiques, abril 2017 núm 46