Fa uns dies, els francesos ens van permetre deixar de banda algunes angúnies sobre el futur. Macron sembla partidari de continuar la construcció de la UE. L’angúnia s’ha transformat en esperança. Però seria un error que es transformés en tranquil·litat: els dubtes i les divergències sobre quina UE volem són importants, tant en l’àmbit de països, com de governs, o de ciutadans. Cal que ens posem a treballar, però cal que primer ens aclarim, per no tornar a tenir ensurts i a anar a remolc dels fets. Amb aquesta intenció, exposo 4 reflexions.

  1. Tres objectius: Pau, Benestar, Presència. L’objectiu inicial dels fundadors va ser assegurar que, després de dues guerres esgarrifoses, a Europa hi hagués pau. Els 70 anys de pau han estat el resultat, no només de controls sobre carbó, acer, urani, armes i exercits,sinósobretot del continuat augment del benestar a tota la UE. L’augment ha estat possible pel creixement econòmic, la creació de riquesa real, l’increment del comerç, i la reducció de les desigualtats. La pau no és solament absència de guerra; és l’augment del benestar i l’oportunitat per a tots d’accedir-hi. El benestar va ser un objectiu en si mateix, i també una base per a la pau. Mentre aquests dos objectius s’assolien, va caldre afegir un tercer. El nou panorama global, amb l’emergència de grans espais econòmics i de grans poders polítics, va fer evident que cap estat europeu podia, ell sol, intervenir amb eficàcia en aquest nou món. Però el conjunt d’Europa té pes i força per seguir defensant els interessos dels seus ciutadans, i ser alhora un referent, un model, i una gran font de cooperació i d’ajuts, per a la resta de les societats del planeta. Cal revisar les bases de la Unió, però de cap manera fer passos enrere tornant a estructures polítiques obsoletes de fa 100 anys. Posaríem en perill el que s’ha aconseguit i no obtindríem res del que busquem. Això val per a tots tres objectius.
  2. Dues velocitats o dues fites. Les successives ampliacions de membres a la Unió, i molt especialment la més nombrosa de finals de segle, feta amb poca preparació, van anar fent més complicada la construcció d’aquest nou ens polític que ha de combinar la necessària unitat d’actuació en temes geopolítics i macroeconòmics, amb el respecte de la diversitat i la pluralitat internes. No es va aprovar el model federal, i es va voler salvar aquestes dificultats amb els invents de les “cooperacions reforçades” i de les “dues velocitats”. Error…A poc a poc, això s’ha anat convertint en una mena de barra lliure en la qual cada estat pot triar el que vol, el que no vol, i quan ho vol… L’experiència de l’ampliació amb l’entrada del Regne Unit ja va ser un antecedent, i ja hem vist com ha acabat. És evident que l’Europa de dues velocitats” és una imatge equivocada, ja que no és clar que tots vulguem arribar al mateix grau d’unitat, uns més ràpidament que altres. La realitat és que, legítimament, no tots volem arribar al mateix punt. Hem, per tant, de construir un model que tingui en compte dues possibles fites, tot evitant les actuals diferències i confusions en política internacional, en defensa, en sistemes monetaris, i en sistemes fiscals. Confusions que ens comporten una extrema debilitat negociadora.
  3. El Nucli i la Perifèria. La Unió Europea ha de ser una “entitat política” similar als Estats Federals, encara que segurament amb més respecte per les seves particularitats històriques i culturals, però amb unificació o harmonització de polítiques exteriors, de seguretat, de defensa, de relacions econòmiques, de moneda i de fiscalitat. Ha de tenir uns mecanismes de solidaritat interna i unes transferències interterritorials. I ha de dotar-se d’unes institucions polítiques que responguin a un mandat democràtic dels ciutadans i no a un “tractat inter-governamental”. Al seu costat, o al seu voltant, hi ha d’haver una entitat de caràcter fonamentalment econòmic que aplegui tots aquells estats que, conservant una part més gran de sobirania política, vulguin contribuir a enfortir i aprofitar els avantatges d’una zona comercial unificada, també amb institucions pròpies però de caràcter més econòmic, i menys estrictes.
  4. Benestar i Sobiranies. He dit que observo molts dubtes. Respecte el que cadaupensa, però estic convençut que quan un ciutadà català, espanyol, austríac, o francès, cedeix part de la seva sobirania a la UE no l’està perdent, sinó que està evitant perdre-la tota davant del poder dels mercats financers globalitzats i liberalitzats, o de les empreses multinacionals. Només els poders polítics grans poden fer front a aquests poders i defensar els seus ciutadans. Evidentment, cal que vulguin i sàpiguen defensar-los, cosa que no sempre passa!

Joan Majó, enginyer i ex ministre