Tant a través de la lectura d’informes recents, com en ocasió de la participació en algunes reunions empresarials, he tingut oportunitat de constatar una situació similar que m’ha resultat preocupant, i que vull comentar. Resumeixo, simplificant, el contingut del que he llegit o escoltat:

L’evolució dels índexs macroeconòmics ens indica que l’economia espanyola està retornant a un bon camí i que estem en una clara situació de recuperació. Durant el darrer semestre el PIB està creixent a un ritme anyal dels més alts de la UE; l’atur s’està reduint, encara que sigui amb una ocupació de més baixa qualitat; les exportacions estan augmentat de forma important i augmenta poc l’endeutament exterior; el consum interior també creix, així com l’Índex de Preus de Consum;  els marges de les empreses tornen a ser positius i els costos salarials disminueixen lleugerament; els tipus d’interès tornen a créixer una mica i els rendiments de les inversions borsàries també. També creixen el valor i els rendiments de les propietats immobiliàries, degut als increments dels lloguers. Com a conseqüència d’això augmenten les inversions exteriors. Hem d’aconseguir mantenir aquesta dinàmica cap al futur…”

Crec que aquesta és una descripció bastant encertada del que està passant, i que reflecteix una sortida de la recessió. Però crec que és un error descriure aquest escenari amb satisfacció i predicar la seva  continuïtat. En primer lloc per no analitzar prou be es seves causes, i sobre tot per no entendre allà on ens porta.

No oblido els importants esforços que molts han fet els darrers anys a tots nivells; però cal veure que una part important de les causes d’aquesta dinàmica positiva no depèn de nosaltres: el favorable canvi euro/dolar que ha contribuït a millorar la capacitat exportadora, el descens del preu dels combustibles que ha reduït el cost de les importacions, o les polítiques de liquiditat del BCE que han baixat el cost de l’endeutament.  Totes elles poden canviar sobtadament en funció de situacions inesperades. Si això passés només ens queda la reducció dels costos salarials, que és  bona si és deguda a millores de productivitat, però tot ens diu que en molt bona part és fruït de reduccions de sous, i per tant dolenta.

Analitzant en conjunt l’escenari de sortida de la crisi, em fa molta por que ens porti a una societat en la que continuïn creixent fortes desigualtats entre rendes (millors rendiments del capital, però pitjors salaris), s’incrementi molt la precarietat (més treball temporal, parcial, i mal pagat), es dificulti per a més gent l’accés a un habitatge (lloguers més alts amb sous més baixos) i s’obligui a moltes persones a reduir el seu consum (creixement dels salaris i de les pensions per sota del creixement de l’IPC, és a dir disminució del poder adquisitiu).

Sense una forta inversió pública en polítiques de formació de capital humà (salut, educació i recerca), en polítiques actives per els joves en el tema ocupacional, i sense una política fiscal que asseguri una redistribució de rendes i castigui el frau fiscal i l’especulació, haurem sortit de la crisi però ens trobarem que hem fet molts passos enrere respecte de la nostra situació econòmica i social de fa vint anys. És un escenari molt poc desitjable, però previsible en aquests moments…

Joan  Majó, Enginyer i ex ministre